DINS L´HIVERNACLE
Doma verda qui´m
corones,
d´esmeragdes baldaquí,
plantes filles
d´altres zones,
prest digueu: què us
fa entristì?
Vostre mut brancatge
en l´aire
va vinclant-se i
dibuixant;
d´ell ne brolla dolça
flaire,
les tristicies
consolant.
Com dalint-vos, amb
fatlera
ara´ls braços heu
estès,
abraçant en tal
quimera
sols buidor i fret
no-res.
Prou que ho sé jo,
pobres plantes,
car tenim igual destí;
mal que´ns nimbin
llums radiantes,
nostra patria no és
ací!
I tal com el sol fuig
ara
de l´esclat del jorn
tan buit,
cerca aquell que´l dol
amara
les tenebres de
l´oblit.
Ve´l silenç, la fosca
es plena,
fan les fulles lleu
remor;
cau a gotes la serena
matiçant la llur
verdor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada