Us presentem, a tall de curiositat, un article de Jordi LLovet a EL PAIS que estableix un paral·lelisme entre la lluita pel poder que es desenvolupa a l'Or del Rin i els temps actuals.
L’or del Rin
“Wagner ja intuí el
destí d’una Europa cobejosa de riquesa i sense herois veritables”
Richard Wagner.
Weia! Waga!
Wagalaweia! Wallala weiala weia!”, cantava en Mi Bemoll major Àngela Merkel, en el
paper de l’ondina Woglinde, mentre lliscava entre les ones del Rin guardant
l’or dels alemanys, amb zel. Però heus ací que Mariano Rajoy (en el paper
d’Alberich) va presentar-se a la terra profunda dels nibelungs i va exclamar:“Hehe!
Ondines! Ets envejable, poble joiós! Del Nibelheim tan
fosc(Espanya) aquí
arribo amb delit”. Les
ondines, capitanejades per Woglinde i menyspreant Rajoy (vull dir el nan
Alberich), es van limitar a respondre:“L’or vigilem!”. La llegenda conta que aquell que
posseís l’or del Rin se’n podria fer un anell amb el qual dominaria el món
sencer. Això sí: només seria capaç d’arrabassar l’or que guarden les ondines
aquell que fos capaç de renunciar a l’amor. Com que a la vida, tant si ets
nibelung com si ets català o castellà, ningú no vol renunciar-hi, les
guardianes del Rin estaven tranquil·les cosa de no dir.
Però vet aquí que, per aconseguir
l’or, Alberich (és a dir, Rajoy) renuncia a la cobejança que sentia per la
Merkel (Woglinde), i va i li etziba: “No us faig cap por? Viureu
en tenebres, filles
del Rin! La llum vull apagar; us prenc aquest or i en forjo l’anell venjador. Que ho senti l’abisme: jo, l’amor maleeixo!”. Mal llamp! Tant que semblava que
s’estimaven, i ara Alberich i un amic seu (Mario Monti) han donat un cop de
puny a la taula i han renunciat a l’amor. Amb l’or a la seva disposició,
Alberich torna al seu estatge;
