Us presentem, a tall de curiositat, un article de Jordi LLovet a EL PAIS que estableix un paral·lelisme entre la lluita pel poder que es desenvolupa a l'Or del Rin i els temps actuals.
L’or del Rin
“Wagner ja intuí el
destí d’una Europa cobejosa de riquesa i sense herois veritables”
Richard Wagner.
Weia! Waga!
Wagalaweia! Wallala weiala weia!”, cantava en Mi Bemoll major Àngela Merkel, en el
paper de l’ondina Woglinde, mentre lliscava entre les ones del Rin guardant
l’or dels alemanys, amb zel. Però heus ací que Mariano Rajoy (en el paper
d’Alberich) va presentar-se a la terra profunda dels nibelungs i va exclamar:“Hehe!
Ondines! Ets envejable, poble joiós! Del Nibelheim tan
fosc(Espanya) aquí
arribo amb delit”. Les
ondines, capitanejades per Woglinde i menyspreant Rajoy (vull dir el nan
Alberich), es van limitar a respondre:“L’or vigilem!”. La llegenda conta que aquell que
posseís l’or del Rin se’n podria fer un anell amb el qual dominaria el món
sencer. Això sí: només seria capaç d’arrabassar l’or que guarden les ondines
aquell que fos capaç de renunciar a l’amor. Com que a la vida, tant si ets
nibelung com si ets català o castellà, ningú no vol renunciar-hi, les
guardianes del Rin estaven tranquil·les cosa de no dir.
Però vet aquí que, per aconseguir
l’or, Alberich (és a dir, Rajoy) renuncia a la cobejança que sentia per la
Merkel (Woglinde), i va i li etziba: “No us faig cap por? Viureu
en tenebres, filles
del Rin! La llum vull apagar; us prenc aquest or i en forjo l’anell venjador. Que ho senti l’abisme: jo, l’amor maleeixo!”. Mal llamp! Tant que semblava que
s’estimaven, i ara Alberich i un amic seu (Mario Monti) han donat un cop de
puny a la taula i han renunciat a l’amor. Amb l’or a la seva disposició,
Alberich torna al seu estatge;
maltracta el seu germà Mime (François Hollande, l’errant) i forja l’anell totpoderós. Però als déus del Walhala no els fa cap gràcia que un nibelung registrador de la propietat tingui a les mans un poder tan enorme. Escena següent: Wotan (és a dir, Mario Draghi), amant secret de l’ondina Woglinde o Merkelunda, contempla satisfet el castell que els seus súbdits han construït: ara bé, encara que el poder financer dels déus del Walhala és enorme, cal pagar una factura monstruosa per tan enorme construcció. Els treballadors, que reclamen els jornals, segresten en penyora la dea Freia (Christine Lagarde), però Froh i Donner (Schäuble i Almunia, respectivament) els barren el pas. Endebades; sense guàrdia, rapten Lagarde. Llavors Wotan davalla al regne subterrani dels nibelungs amb la intenció de convèncer Alberich que, tot plegat, l’anell que s’ha forjat no serveix gairebé per a res, que hi haurà una altra crisi i necessitarà una nova intervenció. Alberich no s’immuta; sap que, de moment, té a les mans l’anell d’or que li dóna, almenys al seu regne, tot el poder imaginable: ja puja la borsa dels nans (els espanyols), navega el vaixell a tot vent. Però Wotan és poderós. Li arrabassa l’anell a Alberich —que xiscla i es colltorça d’una manera esbalaïdora— i se’n torna al Walhala (el Banc Central Europeu). Arriben els gegants i diuen que s’estimen més posseir l’anell donador de riqueses infinites que l’amor de Freia, i volen un anell tan gros com ella. Wotan diu que no, i hi ha batussa.
maltracta el seu germà Mime (François Hollande, l’errant) i forja l’anell totpoderós. Però als déus del Walhala no els fa cap gràcia que un nibelung registrador de la propietat tingui a les mans un poder tan enorme. Escena següent: Wotan (és a dir, Mario Draghi), amant secret de l’ondina Woglinde o Merkelunda, contempla satisfet el castell que els seus súbdits han construït: ara bé, encara que el poder financer dels déus del Walhala és enorme, cal pagar una factura monstruosa per tan enorme construcció. Els treballadors, que reclamen els jornals, segresten en penyora la dea Freia (Christine Lagarde), però Froh i Donner (Schäuble i Almunia, respectivament) els barren el pas. Endebades; sense guàrdia, rapten Lagarde. Llavors Wotan davalla al regne subterrani dels nibelungs amb la intenció de convèncer Alberich que, tot plegat, l’anell que s’ha forjat no serveix gairebé per a res, que hi haurà una altra crisi i necessitarà una nova intervenció. Alberich no s’immuta; sap que, de moment, té a les mans l’anell d’or que li dóna, almenys al seu regne, tot el poder imaginable: ja puja la borsa dels nans (els espanyols), navega el vaixell a tot vent. Però Wotan és poderós. Li arrabassa l’anell a Alberich —que xiscla i es colltorça d’una manera esbalaïdora— i se’n torna al Walhala (el Banc Central Europeu). Arriben els gegants i diuen que s’estimen més posseir l’anell donador de riqueses infinites que l’amor de Freia, i volen un anell tan gros com ella. Wotan diu que no, i hi ha batussa.
Llavors apareix Erda (la que va
parir Draghi), que és com la mare Terra, i aconsella Wotan que es desprengui de
l’anell, perquè, al cap i a la fi, els diners no fan la felicitat, cosa que els
déus del Walhala ja sabien per naturalesa. Wotan dóna l’anell als gegants i,
com era d’esperar, aquests es maten entre si per la possessió de l’or. Wotan,
tan feliç, entra al castell acabat de fer i torna a la vida de sempre. Hi cova
un pla: allò que importa de debò és forjar, a la terra, una raça d’herois que
li siguin fidels i que el puguin salvar de la destrucció que l’amenaça pel fet
que ha cedit l’or als nibelungs dolents: serà l’espasa de Siegfried que, fet i
fet, només portarà desgràcies. A les pregoneses del Rin, les ondines
(Merkelunda, la primera) lamenten la pèrdua del cobejat metall — “Or
pur! Or del Rin!Que bell i radiant era la teva lluor a la llera del
riu!”— i comencen
a imaginar una terrible venjança: com que els déus del Walhala no els han
tornat el metall fi, s’anuncia el crepuscle dels déus.
Fins aquí el pròleg de la Tetralogia
de Richard Wagner, L’or del Rin. No cal que continuem la història en aquesta
secció, perquè tothom sap com acabarà: l’ensulsiada general.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada