diumenge, 29 de març del 2015

CURSO SOBRE "EL ANILLO DEL NIBELUNGO"

Para los residentes en Madrid o alrededores resulta sumamente interesante este curso sobre Der Ring das Nibelungen que propone la agrupación La Quinta de Mahler.
Os trasladamos la información.
 pulse aquí si desea consultar la newsletter online
Curso «El Anillo del Nibelungo», por Miguel Ángel González Barrio
Curso «El Anillo del Nibelungo», por Miguel Ángel González Barrio
Curso «El Anillo del Nibelungo», por Miguel Ángel González Barrio
Fechas: julio de 2015
Precio del curso: 95€
Horario: de 20.00 a 22.00 horas
Lugar: La Quinta de Mahler, c/ Amnistía 5, 28013 Madrid

Curso de ocho horas, en cuatro sesiones, en el que nos aproximaremos a una obra cumbre de la cultura occidental, de colosales dimensiones, probablemente la más ambiciosa acometida por un único artista. Examinaremos los antecedentes, el estado de la ópera en Europa hacia 1850, cuando Wagner sienta las bases de un nuevo género, el drama musical (la “obra de arte del futuro”), y define el concepto de “obra de arte total” (Gesamtkunstwerk); las fuentes literarias de El Anillo del Nibelungo, la gramática de una obra revolucionaria y visionaria; el Anillo como mito del siglo XIX. Nos sumergiremos en un proceso creativo que se extendió por espacio de 25 años y analizaremos numerosos ejemplos musicales.

PRIMERA LECCIÓN - MIÉRCOLES 8 DE JULIO A LAS 20.00 H
La ópera hacia 1850. Propuesta de organización de un Teatro Nacional Alemán. El mito de los Nibelungos como esbozo para un drama (1848). Los dramas revolucionarios: Aquiles, Jesús de Nazaret, La muerte de Sigfrido, Wieland el herrero. Fuentes literarias de El anillo del Nibelungo. La estructura clásica del Anillo. Filosofía y filología del verso aliterado (Stabreim). Música y metáfora: semántica del Leitmotiv. Prólogo (Allegro ma non troppo): El oro del Rin.

SEGUNDA LECCIÓN - LUNES 13 DE JULIO A LAS 20.00 H
Adagio: La Walkyria. Una variada red de relaciones melódicas y armónicas. Mezclando los colores de la orquesta para producir una “pintura tonal”. El eterno triángulo burgués. El foco se desplaza hacia Wotan/Wagner, figura central de la tetralogía. Schopenhauer entra en escena.

TERCERA LECCIÓN - MIÉRCOLES 15 DE JULIO A LAS 20.00 H
Scherzo: Sigfrido. ¿Un cuento de hadas? El chico rubio que no le tiene miedo a nada, ¿héroe mesiánico (la “gran idea” de Wotan)? Sigfrido como Bildungsdrama. Un apunte freudiano: matar al padre (al abuelo, más bien). El papel del sueño en El anillo del Nibelungo. Paréntesis tristanesco. Eros y Tánatos. Algo ha cambiado.

CUARTA LECCIÓN - LUNES 20 DE JULIO A LAS 20.00 H
Finale (Maestoso): El ocaso de los dioses. Traición y venganza. Ecos de la Grand Opéra. ¿Retorno al pasado o regreso al futuro? El Anillo del Nibelungo, poema visual. Más sobre el Leitmotiv. El Ragnarök en tecnicolor. El problema de la interpretación.

*********************

Descuentos especiales para nuestros alumnos.

Si usted realiza el pago del curso antes de un mes del comienzo de la primera clase, se le realizará un descuento del 5% sobre el precio del curso.

Al final del curso se hará entrega a los matriculados de un CD expresamente elaborado por Miguel Ángel González Barrio con algunos de los fragmentos más destacados del Anillo, que han servido de base a los ejemplos musicales, en sus intepretaciones más destacadas.

El hecho de inscribirse en uno de nuestros cursos le da derecho, durante el periodo del mismo y para las compras realizadas en nuestra tienda de la calle Amnistía, 5 de Madrid, a un 5% de descuento sobre todos los productos.

dimecres, 25 de març del 2015

ADÈU ALBERICH I ERDA

Oleg Bryjak i Maria Radner dos cantants habituals a Düsseldorf i que van interpretar els rols de Alberich i Erda en les representacions de Siegfried al Gran Teatre del Liceu , viatjaven fatídicament a l'avió que es va estavellar ahir mati als Alps francesos.
Aquestes noticies , tremendament tràgiques, ho son mes quan coneixes d'a prop a les persones que de sobte desapareixen.
Que descansin en pau. Us donem un adéu emocionat.







NOU LLIBRE SOBRE TRISTAN & ISOLDE

“TRISTÁN E ISOLDA. DE LA LEYENDA CELTA AL DRAMA WAGNERIANO”
Acaba de ver la luz en el mercado editorial un nuevo libro de temática wagneriana, publicado por Ediciones Antígona. Su título es “Tristán e Isolda. De la leyenda celta al drama wagneriano”.
La autora es Fátima Gutiérrez, colaboradora habitual de Wagnermania. El libro recoge todos los artículos aparecidos en su sección “In fernem land…” referidos a “Tristan e Isolda”, publicados originalmente entre 2003 y 2004.
Para la presente edición, la autora ha cuidado y ampliado los textos originales, convirtiendo su trabajo en un acercamiento único al mito de Tristan.
El libro rememora los orígenes del mito, partiendo de las tradiciones celtas y los primeros textos medievales que narran la historia hasta terminar con la magistral síntesis que Wagner hizo de los textos para componer el drama que revolucionó el panorama musical y artístico del XIX, presentando el momento vital y el entorno social del compositor cuando concibe la obra.
El libro que acaba de ser publicado tiene 124 páginas y puede comprarse por 15 euros en diversas tiendas online, como en la Casa del Libro.
Marzo 2015

dissabte, 21 de març del 2015

TRISTAN, ISOLDE I SCHOPENHAUER

Tristan, Isolde i Schopenhauer.

La composició de Tristan und Isolde (1859, estrenada el 1865) va ser motivada pels amors de Wagner amb Mathilde Wesendonck i la lectura de Schopenhauer, que es produeix a partir de 1854. Wagner escriu el libretto basant-se en la versió de Gottfried von Strassburg (1210) sobre de la llegenda dels dos amants d’origen cèltic. Tristan und Isolde concentra tota la seva potència narrativa i musical en un amor il•limitat i irracional que vol ser expressió de la Voluntat. Estructurada en preludi i tres actes, corresponents al dia, la nit i la mort, l’òpera es desenvolupa a partir de la tensió entre l’eros i el thanatos, culminant en el lloc comú de la mort per amor (Liebestod), on la mort és emblema d’una unió eterna i indissoluble.
Les primeres notes de l’òpera tenen una importància cabdal en la història de la música, fins al punt que l’acord que es forma al segon compàs es convertí en el ja paradigmàtic “acord del Tristany”. El primer acte se situa en el vaixell de Tristan, que condueix Isolde a Cornualles per casar-se amb el rei Marke. El cant dels mariners posa fi al preludi i dóna pas al monòled d’Isolde, que expressa sentiments en una violència melòdica. La princesa s’adona que Tristan, que l’ha anat a buscar per demanar-li la mà en nom del rei Marke, és en realitat Tantris, qui va guarir sense saber que havia matat el seu promès Morold.  Isolde, que en el drama representarà l’etern femení com a símbol de l’amor (ens remetem al Faust de Goethe, que tant Schopenhauer com Wagner tenien present), és ara posseïda per una voluntat que l’empeny, presa per la ira, a demanar el beuratge de mort (Todestrank) per a Tristan, però la serventa Brangäne el canvia pel filtre d’amor (Liebestrank), que cal entendre com un accessori capaç de desvetllar les passions, l’inconscient i tot allò que el món exterior exigeix de mantenir amagat. El motiu del desig és present en tot el passatge, que culmina l’acte amb l’enamorament de Tristan i Isolde. Ara, la voluntat que empeny Isolde a voler la mort de Tristan, s’ha convertit en la voluntat que domina les passions despertades per l’amor.
Si el primer acte ens situava espàciotemporalment en el dia i en la mar, l’acte segon es desenvolupa a terra ferma, i de nit. Mentre el rei Marke ha sortit de caça, els amants aprofiten per trobar-se en un bosc espès i tenebrós, expressat musicalment per la bitonalitat i la superposició de dues fanfares. Isolde fa un senyal a Tristan apagant la torxa, símbol de lliurar-se a la nit. S’esdevé el duo d’amor, i després les dues veus resten aïllades del món i inconscients del temps. Sembla que la mort és l’única cosa que els pot alliberar de l’èxtasi suprem. Transfigurats per l’èxtasi i amb una música amb altes dosis de cromatisme, el món real desapareix per als amants, xuclats per l’encanteri sublim i delirant. Al final del duet, Tristan i Isolde canten junts, mentre apareix el motiu del desig significativament sobre la paraula món (Welt), en referència directa a l’obra de Schopenhauer. Mentre Tristan i Isolde es fonen en un sol ésser, Brangäne els adverteix que Marke i Melot s’aproximen, però ells no poden atendre a res més que al gaudi de l’amor en la nit.
Tristan i Isolde són finalment descoberts per Melot i el rei Marke, que no es preocuparà tant per l’adulteri, sinó per la ruptura del lligam feudal, i se sumeix en una profunda tristesa, bo i preguntant-se per què l’ha traït Tristan. El nebot del rei de Cornualles anuncia que se’n vol anar, i demana Isolde que el segueixi fins “al país on el sol no hi brilla” (“Dem Land, das Tristan eint/, der Sonne Licht nicht scheint”), petició que confirma que només la nit és el refugi últim de l’amor. En aquest moment, Melot fereix greument Tristan.
En l’acte tercer s’esdevindran els cants de mort. Vençut per la febre, Tristan agonitza al castell de Kareol, foll de desig que arribi el vaixell d’Isolde. L’acció es presenta de manera simètrica a la del primer acte. Enlloc del cant joiós del sentinella, ara sentim el cant de tristor de Tristan i, enlloc de situar l’acció entorn dels personatges femenins Isolde i Brangäne, Tristan i Kurwenal són al centre de l’acció narrativa. Mentre Tristan entona unes notes plenes de cromatismes i turment, al llindar del deliri, el cant de Kurwenal és diatònic i franc i enèrgic, aliè a la subtilesa schopenhaueriana de les reflexions de l’amor. Les paraules de Tristan, en canvi, estan travessades pel pessimisme. Només la mort l’alliberarà del desig incessant: el desig d’amor que havia esclatat amb el filtre s’ha transfigurat, ara, en inexorable desig de mort: “In der einzig/ zu vergehen, zu entschwinden/ Tristan ist vergönnt” (“en ella sola anihilar-me / i desaparèixer, a Tristan li és permès”). Aquest sentiment troba el seu recer filosòfic en les esfereïdorament afins paraules de Schopenhauer: “Quietisme, és a dir, renúncia a tot desig; ascetisme, és a dir, immolació reflexiva de la voluntat egoísta, i misticisme, és a dir, consciencia de la identitat del seu ésser amb el conjunt de les coses i el principi de l’univers”.
La teoria de la negació del desig de Schopenhauer es completa amb la tendència brahmànica i mística de rebutjar el món exterior i enfrontar-se a la nit, tot cercant l’anorreament. Quan la incommensurabilitat del món s’apodera de la nostra consciència, ens sentim irremeiablement reduïts al no res. En aquesta línia, Wagner arriba a assumir que, en l’existència, tot és desig i mort, un destí necessari per a l’home, ja que –reproduint Schopenhauer- “si li concedíssin a l’home la vida eterna, la rigidesa immutable del seu caràcter i els estrets límits de la seva intel•ligència li semblarien a la llarga tan monòtons i l’inspirarien un disgust tan gran, que per a veure-se’n lliure conclouria preferir el no-res”. El lúcid monòleg que precedeix la mort de Tristan planteja les qüestions més existencials:  “zu welchem Los erkoren,/ ich danmals wohl geboren?/ (...) mich sehnen-und sterben!” (“a quina sort destinat / aleshores vaig néixer?/ (...) per cremar d’anhel i morir”. Seguint l’estela de Schopenhauer, Tristan arriba a la conclusió que a la vida hi hem vingut a morir després d’una existència miserable dominada pel desig.
El beuratge culpable de l’enamorament dels protagonistes acaba tenint, finalment, la mateixa realitat que un placebo, ja que Tristan reconeix metafòricament que és ell mateix, qui s’ha preparat el filtre. A partir del moment en què Tristan i Isolda beuen del filtre, el seu destí es veurà alterat d’una forma radical, inevitablement orientat cap a l’amor, sense que la seva voluntat pugui canviar el seu rumb. Van beure el filtre per error, i sobre aquest error constituiran les seves vides.
Arriba Isolde, manifestant que ha vingut també a “morir, fidel, amb Tristan” (“mit Tristan treu zu sterben”), del qual només pot recollir l’últim alè abans d’expirar. Un segon vaixell porta el rei Marke, que està al corrent del filtre per Brangäne, disposat a perdonar-ho tot però, en contemplar l’escena, es lamenta de la crueltat del destí: Isolde expira sobre el cos de Tristan, morta d’èxtasi, d’amor i de fidelitat. Només la mort d’Isolde és capaç d’assolir la serenitat, després que Tristan mori immers en l’angoixa. La mort d’Isolde és, per tant, la culminació de la llarga agonia de Tristany. El cèlebre “Liebestod” clou el drama, com a eco del cant de mort en què culminava el duo d’amor del segon acte.
Thomas Mann considerava que Tristan und Isolde és l’obra d’art metafísica per excel•lència, que “correspon al caràcter fonamentalment eròtic de la filosofía de de Schopenhauer”. Wagner intenta superar el pessimisme de Schopenhauer, que considerava que quan l’amor impossible s’apodera els amants, la mort és l’única sortida, considerant que, finalment, l’amor és un camí que pot conduir a la salvació, a la consciència d’un mateix, a la negació de la voluntat.


AINA VEGA

dimarts, 17 de març del 2015

SIEGFRIED EN ANIMACIÖ

En ocasió de les representacions de Siegfried al Gran Teatre del Liceu us presentem com a curiositat, un vídeo que recull escenes de Siegfried en una estupenda animació.
El video s'acompanya amb el preludi de Rheingold i de Gotterdammerung.


divendres, 13 de març del 2015

VISIONS SOBRE TRISTAN UND ISOLDE

El pròxim dia 18 de març, el Gran Teatre del Liceu ha programat  Tristan und Isolde en versió de concert interpretada per l'orquestra del Teatre Marinsky sota la direcció del seu titular Valery Gergiev.
En ocasió d'aquest esdeveniment, el dia 16 de març a les 19,30h, el Grup Wagner projectarà unes visions sobre aquesta òpera basades en les diferents produccions que s'han anat representant arreu del món i que ens servirà com a complement a la que escoltarem el dia 18.

Us deixem amb el Liebestod que Waltraud Meier va interpretar a la Scala de Milan l'any 2007 sota la direcció de Daniel Baremboin en una producció del traspassat Patrice Chéreau


dilluns, 9 de març del 2015

AUDITORI : RESSURRECCIÓ

L'Auditori de Barcelona ha programat pels propers dies 13,14 i 15 de març la impressionant 2a simfonia de Gustav Mahler, anomenada Resurrecció.
La direcció de la OBC serà de Pablo González amb les veus de Camilla Tilling, soprano, i  Gerhild Romberger mezzosoprano.
Aquesta es una obra cabdal del simfonisme de tots els temps amb uns instants finals apoteòsics dels que us deixem una mostra en aquest vídeo.



dijous, 5 de març del 2015

DESPIDEN A KATHARINA WAGNER

Reproduim integrament un article de Gonzalo Tello (Ópera Perú).


"El Teatro Colón de Buenos Aires, el teatro con mayor tradición y prestigio de Sudamérica, se encuentra en este momento en una controversia internacional de proporciones.

El Colón fue reabierto en 2010 después de varios años en que estuvo cerrado por refacciones. Desde entonces han tratado de mantener una programación estable pese a diferentes inconvenientes producto de la crisis y la política inestable que reina en ese país hace varios años. Recientemente anunciaron su temporada 2015, en la cual incluyen ópera, ballet, teatro, conciertos y demás actividades para todo público. Dentro de la temporada de ópera se presentarán títulos como “Werther”, “L´elisir d´amore”, “Don Carlo”, “Fiery Angel”, entre otros, con elencos internacionales importantes. La temporada termina en diciembre con “Parsifal” de Wagner, que incluía a Katharina Wagner, bisnieta del compositor y el director de orquesta Roberto Paternostro, junto a un gran reparto encabezado por Christopher Ventris e Irene Theorin.

Durante algunos días en medios llamó la atención la designación de Wagner nuevamente como directora, ya que hacía dos años renunció a una producción resumida del Anillo del Nibelungo. Lo que pasó fue lo siguiente, Wagner iba a dirigir una versión compacta del Anillo, de unas siete horas en total. A un mes del estreno, Wagner llegó a Buenos Aires y ese mismo día se fue, aduciendo que la producción no estaba lista y no se le daban las garantías de llegar a tiempo al estreno. Por otro lado, ella voló de vuelta a Alemania pues tenía en esos días que dirigir un evento especial para la marca Audi. Todo hace indicar que tenía planificado plantar al Colón de todas formas. Esta noticia dio la vuelta al mundo y no dejó para nada bien parado al Colón. La sustituta, la directora argentina Valentina Carrasco dirigió la obra, con Paternostro en el podio. Las críticas no fueron buenas.

Hace unas semanas, el director del Colón, Pedro Pablo García Caffi renunció y se nombró a Darió Lopérfido como su sucesor. Lopérfido tiene amplia experiencia en gestión cultural, y a pesar de tener una controvertida imagen política, se tomó con buenos ojos su designación.

Mauricio Macri puso en funciones a Darío Lopérfido al frente del Teatro Colón

Lopérfido anunció primeros cambios en la temporada

Opinión: El Colón y sus deudas a futuro

Con los antecedentes del lío de Wagner con el Colón, mas el conocimiento de que es una pésima directora de escena (no solo de las obras de su bisabuelo, sino de otras), y de que su carrera como directora se estancó en 2011, Lopérfido revisó el contrato y decidió reemplazar a Wagner y a Paternostro, y en su lugar elegir a Marcelo Lombardero y Alejo Pérez para dirigir este Parsifal. La excusa de Lopérfido es simple: Quería que este “Parsifal” tenga un alto nivel, cosa que Wagner y Paternostro no garantizaban.

Lombardero es uno de los directores de escena mas reputados del continente, y fue director del Teatro Argentino de la Plata, durante una etapa muy rica artisticamente. Llevó a cabo el proyecto de hacer allí “El anillo del Nibelungo” de Richard Wagner, proyecto que quedó truncado debido a la crisis. Hoy vuelve al Colón luego de una década a dirigir una ópera, precisamente de Wagner.

Alejo Pérez, además, es reconocido como uno de los directores wagnerianos mas importantes de la región.

Esta noticia de la sustitución de Katharina Wagner ha generado controversia no solo en Argentina sino también en Alemania, donde varios medios le han pedido a Wagner su versión de los hechos. Ella aduce que la decisión de retirarla ha sido unilateral, no había contrato de por medio y que hay demasiada informalidad en ese teatro y en su gestión. Su producción de “Parsifal” queda en el aire y se baraja la idea de presentarla en Rio de Janeiro."

diumenge, 1 de març del 2015

VISIONS SOBRE SIEGFRIED

El dia 3 de març, a les 19,30h, un dia després de la conferencia sobre Siegfried, el Grup Wagner d'Amics del Liceu, projectarà, també a la Sala del Cor del Liceu, les Visions sobre aquesta jornada de l'Anell del Nibelung.
Es podran contemplar diferents versions realitzades a teatres d'òpera d'arreu sense perdre el fil argumental del drama.
Per ambientar-vos us deixem una Visió resumida de tot l'Anell del Nibelung.