Erl Sommer Festspiel
Richard Wagner: Das Rheingold, una experiència original
18/07/2021
D’entrada, quan un s’apropa a l’entrada d’aquest teatre enmig de muntanyes verdes (el Tirol!) ja té la sensació que viurà una experiència diferent. Diferent de les grans “Staatsoper” urbanes. Es té una mica sensació Bayreuthiana, això si, sense el “misticisme” propi del “turó verd”. Es tracta d’un edifici molt modern, construït fa relativament pocs anys, per tant, amb una acústica excel·lent. A l’interior, hi ha una immensa graderia de fusta amb visibilitat completa des de tot arreu. En entrar dins, el primer que sobta és sentir afinar l’orquestra però no veure-la ja que està col·locada al fons de l’escenari, amagada sota una cortina semi transparent. Això fa que el so orquestral surti lleugerament esmorteït del fons de l’escenari. La qual cosa afavoreix la sonoritat global de l’orquestra, on, per cert, s’hi endevinaven més de 100 músics i 6 arpes.
Anem a la representació.
Pel que fa a la posada en escena, el que avui en diuen “Regie” era bastant poc imaginativa, aprofitant la “revolució” instaurada a Bayreuth el 1976 pels francesos, els déus principals, Wotan i Fricka anaven vestits de carrer anys 60. Ell com a empresari borni amb pegat a l’ull dret i ella amb un vestit de carrer rosa llampant. Donner anava tot de negre, amb llarga cabellera i no un, sinó dos martells (de Thor) a la cintura. Froh vestia un vestit rosa amb bermudes, com de berenar de Gran Gatsby. Freia vestia un conjunt verd llimona, també dels anys 50-60. Loge lluïa un vestit pistatxo brillant amb un tall de cabell (ros) modern. Els gegants Fasolt i Fafner duien uns vestits difícils de descriure, una mena de fracs embrutats i uns barrets de copa altíssims, de gairebé mig metre. Semblaven escuraxemeneies extrets de Mary Poppins. Alberich, el nibelung, anava vestit com un empleat de correus del “far west” resacós després d’una nit de farra. Mime, el seu germà, amb una barba espectacular semblava un ferrer vingut a menys. Les “filles del Rhin semblaven 3 cambreres dels bojos anys 20, servint una taula amb tota mena d’estris suposadament d’or. En un moment donat es treuen les perruques i apareixen absolutament calbes, quan se n’adonen que perden el tresor en mans d’Alberich.
El decorat (poc imaginatiu) estava format per un parell de sofàs i algunes maletes. Mania dels escenògrafs d’interpretar que els déus estan en mudança permanent. Això sí, amb quatre llances recolzades a la paret, una de les quals és la “famosa” llança de Wotan , l’altra, la fa servir Fasolt com a “maça” per assassinar el seu germà i les dues restants són les que serveixen per mesurar la quantitat d’or que cobreix la vista de Freia.
Dit això, l’acció teatral transcorre amb certa normalitat. El tresor del Rhin és una colla de galledes plenes d’or que extreuen d’un forat enmig de l’escenari. El drac en què es transforma Alberich (mitjançant un “elm” que més sembla unes ulleres de soldador que no pas una tela metàl·lica) és una cobra gegant que es posa al cap el nibelung. El gripau que ve a continuació és un gripau de drap que el fa saltar enmig d’una escala que apareix a l’esquerra de l’escenari. Wotan i Loge accedeixen al Nibelheim fent ràpel mitjançant arnesos des de la part esquerra de l’escenari. Al final apareix una passarel·la/rampa que apareix al fons i a la dreta de l’escenari per la que pugen els déus cap al suposat Walhalla.
S’ha de fer menció especial a les projeccions de vídeo. Són, per mi, els únics elements que proporcionen una certa qualitat i excel·lència al muntatge i la dramatúrgia.
Aquest n’és el repartiment:
Wotan: Simon Bailey
Donner: Manuel Walser
Froh: Brian Michael Moore
Loge: Ian Koziara
Fricka: Dshamilja Kaiser
Freia: Monika Buczkowska
Erda: Judita Nagyová
Alberich: Craig Colclough
Mime: George Vincent Humphrey
Fasolt: Thomas Faulkner
Fafner: Anthony Robin Schneider
Woglinde: Illa Staple
Wellgunde: Florence Losseau
Flosshilde: Katharina Magiera
Orquestra del Tiroler Festspiele Erl
Dir. Musical: Eric Nielsen
Regie: Brigitte Fassbaender
Vestuari: Kaspar Glarner
Il·luminació: Jan Hartmann
Disseny vídeos: Bibi Abel
Dramatúrgia: Mareike Wink
Veiem que tots aquests noms, o ens sonen poc o gens. Aquest fet té doble lectura, d’una banda, són cantants, la m0 i 90 ajoria bastant o molt joves i per tant, susceptibles de ser “joves promeses” i de l’altra no esperem trobar-hi cap figura consagrada dins del repartiment.
Passem a comentar les veus
D’entrada s’observà una certa irregularitat en la distribució dels tipus de veu en els 14 personatges que intervenen en aquesta obra mestra.
Wotan i Loge han de ser dues veus claríssimament diferenciades. Si Wotan és un baríton líric, com era el cas, Loge no pot ser un tenor amb centre fort, diferenciat i lleugerament fosc, com va ser el cas de Ian Koziara. Això malmet lleugerament l’equilibri i els contrastos que s’han de donar en la distribució vocal.
Com he comentat, Simon Bailey és un Wotan un xic massa líric pel meu gust. Amb una veu clara i bonica, això si. Mancada però de la foscor necessària per a donar-li l’autoritat que el déu suprem mereix.
Amb Alberich arribem a la veu més important del repartiment. Craig Colclough canta amb veu potent, ben timbrada, adequadament fosca. Un dels millors Alberich que he sentit recentment. Lluny de les veus gastades que els anys 80 i 90 que encarnaven l’amargat i venjatiu nibelung, Colclough imposa el seu cant i presència, assolint la més gran ovació final. La Fricka de Dshamilja Kaiser sí que té la veu (i el gest) totalment apropiada pel paper. Mezzosoprano amb color bonic i aguts ferms i potents.
Ja he comentat que el Loge de Ian Koziara, per mí, ideal en color i actuació, té una veu lírica amb un punt de spinto que afavoreix molt el caràcter heroic del personatge del déu del foc. Mime és George Vincent Humphrey, posseïdor d’una veu no còmica, però sí de caràcter i potent, adequada pel germà nibelung.
El Donner de Manuel Walser llueix una veu baritonal potent, com cal al déu del tro. També el Froh de Brian Michael Moore compleix perfectament amb les (breus, però importants) intervencions del déu de l’alegria. El mateix es pot dir de la Freia de Monika Buczkowska. Erda està cantada per Judita Nagyová. Amb una veu no gaire fosca, més de mezzo que de contralt, lluny de les grans contralts que han donat vida a la mare primordial, però com que té una veu ben timbrada i raonablement potent, compleix perfectament el rol.
Les tres filles del Rhin: Illa Staple, Florence Losseau i Katharina Magiera, en ser joves i amb veu clara i fresca, van donar la personalitat i color adequats a les tres nimfes.
Pel que fa a les prestacions orquestrals i la direcció orquestral, Eric Nielsen interpreta la partitura a un “tempo” d’allò més adequat, sense la lentitud transcendent de qui ja sabem... ni la rapidesa de molts altres, sinó amb un “tempo” equilibrat i força dramàtic. El fet que l’orquestra estigui “de fons” permet als cantants estar més a prop del públic i fer sonar millor la veu sense forçar-la. Es disposa, davant de l’escenari, d’abundants grans monitors de tv per on els cantants poden veure al director.
Aquest Rheingold ofereix la promesa d’encetar l’Anell que es desenvoluparà en els propers anys al Festival de Erl. Esperem amb delit la continuació.
Josep Mallol matemàtic, astrònom i soci del ClubWagner Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada