Enllaçant amb l’article publicat al blog de Grup Wagner el dia 20 de febrer sobre Wagner i el Nomenclàtor de les vies públiques de Barcelona (cliqueu nomenclator), en aquesta ocasió no parlarem de carrers ni de places ni d’altres vies públiques, ens centrarem només en els passatges de la ciutat. Tradicionalment els passatges s’han considerat dreceres que connecten dos carrers, reservats per als qui van a peu, però també poden ser atzucacs i oberts al trànsit. Tots imaginem un vial curt i estret, un pas entre dos carrers, amb un cert encant, ocasionalment cobert, tipus galeria, i fins i tot, reixat, tot i que la ciutat presenta moltes tipologies ben diverses d’aquest vial públic i privat.
Quants passatges de la ciutat tenen relació amb el compositor? Ja coneixem que no existeix cap passatge de Wagner ni cap passatge de Lohengrin, per posar només alguns exemples, i que hi havia hagut el passatge de la Valquíria al Poble-sec, avui desaparegut. Amb tot, però, en trobem dos de directament relacionats, tot i que no duen ni el seu nom ni de cap de les seves òperes.
A Ciutat Vella, al passatge del Patriarca (amb accés pel carrer de Montsió, 3 bis-5) trobem la Casa Martí, obra de Josep Puig i Cadafalch del 1895. Es tracta d’una obra emblemàtica del modernisme català d’estil neogòtic; fixeu-vos en la façana de maó vist on destaquen els grans finestrals ogivals amb vidrieres policromades, l’ornamentació de les finestres i de la tribuna lateral d’estil flamíger, i el predomini d’elements escultòrics i ferros forjats.
Des del 1897 i fins al 1903 hi va allotjar el famós establiment dels Quatre Gats, regentat per Pere Romeu. Va ser un epicentre artístic i cultural de la Barcelona de final del s. XIX i principi del XX: Ramon Casas, Santiago Rusiñol, Pablo Picasso i altres artistes i intel·lectuals modernistes s’hi reunien. L'edifici va ser rehabilitat el 1983 i actualment acull un restaurant que conserva el mateix nom. A l’interior trobem la reproducció del famós quadre de Ramon Casas El Tàndem (1897) on figurava el pintor i Pere Romeu, l’original del qual es troba al MNAC.
Una placa també recorda que el Cercle Artístic de Sant Lluc hi tenia la residència, des de 1903 fins a 1936.
Doncs bé, en aquest lloc es van redactar els estatuts de l’Associació Wagneriana de Barcelona, l’any 1901, de la mà de tres estudiants de medicina: Lluís Suñé, Josep Maria Ballvé i Amali Prim, amb la finalitat de divulgar l’obra wagneriana.
El segon gran referent el trobem a l’Eixample, al passatge dels Camps Elisis (amb entrada pel carrer de València, 284).
Tot i que la denominació del vial ens recorda el lloc de pau i felicitat on, segons la mitologia grega, anaven els herois i homes virtuosos, després de morts, a gaudir del descans, cal dir que deu el seu nom als extensos Jardins dels Camps Elisis, inaugurats en aquest indret l'any 1853. Situats entre el passeig de Gràcia i els carrers del Bruc, del Rosselló i d’Aragó, amb una superfície de vuit hectàrees i una façana sobre el passeig de Gràcia de 350 m, comptaven amb un parc d'atraccions, amb una enorme muntanya russa, un cafè, un estany amb barques, una pista per a espectacles gimnàstics i de circ i, des de 1856, amb un hipòdrom. El nucli, però, era el saló per a balls i concerts que més tard va esdevenir el Teatre dels Camps Elisis. Van desaparèixer l’any 1873, tot i que el teatre, després de tenir diferents noms, no ho va fer fins a l’any 1901. La construcció d’aquests llocs d’esbarjo de caràcter popular va ser un fenomen usual des de començament de s. XIX, eren espais enjardinats per passejar-hi, per celebrar-hi festes, ballar amb les orquestres o per anar al teatre.
En aquest indret va ser la primera vegada que la ciutat va sentir el compositor alemany Richard Wagner: l’any 1862 Josep Anselm Clavé va organitzar un acte musical amb els cors Clavé i les veus femenines del cor del Liceu que van fer sonar la Marxa dels Convidats del segon acte de Tannhäuser (1845). Aquest fet va ser determinant en la influència que Wagner va deixar als catalans, no en va es qualifica Barcelona de ciutat wagneriana per excel·lència.
Neus Bergua
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada