Cal recordar que el mite percevalià fou elaborat per Chrétien de Troyes a meitats del segle XII (Li contes del Graal) a partir de fonts celtes i després per Wolfram von Eschenbach en el seu Parzival. Consta que Wagner es basà en la versió de Wolfram per elaborar el seu Parsifal.
Abans del bes, Kundry fa saber a Parsifal, l’heroi “pur i foll” (Parsifal: Fal-parci – neci pur- o Parsi-fal –pur neci), que la seva mare va morir per haver-la abandonat i aprofita els remordiments de Parsifal per seduir-lo. En la confessió s’esdevé una confluència de contraris: aquí, el neci assoleix el coneixement, però un coneixement encara intel•lectual. Kundry, que recorda a Parsifal que fou engendrat per l’amor entre Gamuret i Herzelaida, s’ofereix
a abraçar-lo com havien fet els seus progenitors, i se li apropa per donar-li l’últim bes matern i el primer bes d’amor als llavis. Cal veure, doncs, que Kundry adopta la figura de mare i amant al mateix temps. Aquest fet dóna un caràcter incestuós a l’escena, segons Lévi-Strauss que, a La mirada distant, identifica el mite percevalià com a inversió del mite edípic, per l’excés de comunicació (resolució de l’enigma) i el caràcter incestuós d’un (Edip es casa amb sa mare, Yocasta) i per l’absència de comunicació en l’escena del Graal per part de Parsifal, així com el seu rebuig envers els plaers que li ofereix Kundry. En el moment de la llarga i apassionada besada, la música (Leitmotiv de “Voluptuositat”, segons Joaquim Pena i Jeroni Zanné) és sensual, però s’exalta quan la seducció queda truncada. Aquest és un cas clar de la correspondència que hi ha entre mot, acció i música en l’obra de Wagner.
El petó de Kundry implica el desvelament del misteri del Graal a Parsifal: ell serà l’encarregat d’expiar el dolor i la culpa d’Amfortas, el que desvelarà la resolució de l’”enigma” (en grec ainigma, “allò que es vela i es desvela”) que li presenta Kundry. Aquest “enigma” que es formula a través del petó es resoldrà amb l’exclamació: <<Die Wunde! Die Wunde!>>. “La ferida”, paraula clau marca el destí de l’heroi i la resta del Drama Sagrat. Segons Wagner, el que ha de redimir Parsifal és l’”amor compassió”, tema que ja trobem en Die fliegende Höllander (1841). Però el dolor que sent Parsifal no és un dolor físic-exterior, sinó interior, que fa referència a dins del seu cor. Parsifal reviu dins seu el drama del Graal d’una manera molt intensa i agredolça, si més no ambivalent, en ple clímax extàtic: el dolor que primer expressava a través de la queixa, ara es converteix en un deler, perquè veu que no es tracta d’una ferida sinó que el seu cor és en realitat una foguera que li provoca el plaer dels sentits. Però, de sobte, sent un “desig culpable” que li provoca una esgarrifança.
Però en el moment que sentim els Leitmotiven principals de l’òpera, la “glòria de Déu” i el “Verb diví”, Parsifal recorda el Graal, “el vas sagrat” i la profanació del Santuari, i es queixa pel turment que li provoca aquest fet. Però això empeny al que fins ara s’havia caracteritzat per la Torheit, a un desig profund de redempció.
Ara, Parsifal, desorientat, corprès, es pregunta de quina manera pot purgar les seves culpes. La culpa, inicialment fa referència a la mort de la mare, però ara remet a la profanació del santuari. Kundry respon taxativament: no cal que faci res, com a heroi promès al qual la gràcia li ha estat donada, purgarà les seves culpes amb la redempció que tant desitja. Malgrat tot, Parsifal ha hagut de renunciar a les passions i a l’egoisme com a únics camins per arribar a identificar-se amb l’altre, en aquest cas és Amfortas: aquell al qual el Rei del Graal esperava per tal de salvar-lo, el pur innocent que obtindrà el coneixement a partir de la pietat, ja està en disposició de redimir-lo, a ell i a tota la humanitat.
El moment de Die Wunde és com el despertar de Parsifal, que havia quedat enlluernat per l’intent de seducció de Kundry. Quan aquesta el respon, l’heroi reconeix la seva veu, com la d’aquella amb la rialla estrident que ja ha sentit anteriorment. Aleshores la rebutja retreient-li que amb el seu bes li llevà la tranquil•litat i la pau de l’ànima. Com veiem, l’intent de seducció de Kundry és un intent fallit, però abocarà l’heroi directament cap al seu destí: aquí podem veure el bes com a acte configurador de destí i que conduirà a la destrucció del món de fantasia i “mervoille” de Kundry i la salvació de l’altre món, el món del Graal del castell de Montsalvat, del qual Parsifal n’acabarà sent el rei.
L’escena esdevé el “momento pregnante” de l’obra de Wagner, dit en termes de W. Benjamin. El petó (Kuss) manlleva la innocència (Torheit) a Parsifal que, tot sentint la ferida (Wunde) dins el seu cor (Herzen), podrà redimir (erlösen) a la humanitat. Una redempció que, segons Wagner, només tindrà lloc per mitjà de l’art.
Aina Vega Rofes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada