dimecres, 27 de febrer de 2013

"LA OPERA. UNA HISTORIA SOCIAL"

Un article de Rosa Massagué per El Periodico de Catalunya i que us reproduim a continuació, ens parla d'aquest llibre que comença a recomanar-se entre tots els aficcionats a l'opera.


No és un manual convencional. "La ópera. Una historia social "(Siruela) de l'anglès Daniel Snowman és una altra cosa que ja  queda clara a la primera pàgina de les més de 600 que té el llibre. Comença amb una carta firmada per C. T. al diari The Times el 1853. Aquest senyor es queixava que, fins i tot vestint el seu tern d'etiqueta, se li va prohibir l'entrada a l'òpera de Covent Garden.Veient que la seva protesta era inútil i tot i l'ajuda que li van oferir altres espectadors,va accedir a anar-se'n no sense abans intentar recuperar, sense aconseguir-ho, els set xílings que havia pagat per veure "La Muette" de Portici. L'endemà al matí va anar a veure el director del teatre, que el va reenviar a la taquilla. La història acaba amb l'amenaça d'accions legals. Per a l'autor, l'anècdota resumeix el que és l'òpera. A més d'una forma artística, ha estat un fenomen social, econòmic i polític. Estructurat en cinc capítols cronològics, el llibre en documenta l'ascens, el declivi i la caiguda. I també, els senyals de ressorgiment.
LA POLÍTICA  A favor i en contra del poder establert Des del seu naixement fa 400 anys, l'òpera ha estat un instrument del poder. Lluís XIV, que amb el compositor Lully va impulsar l'òpera francesa, entenia la cultura com una arma decisiva
per aconseguir l'hegemonia militar, diplomàtica i consegüentment política a Europa. Per Napoleó, l'òpera representava «jerarquia, poder, continuïtat, estabilitat, afluència», i hi anava per celebrar les seves victòries. També Napoleó III ho sabia i va ordenar la construcció del grandiós teatre parisenc com a part del pla perquè França tornés a ser una gran potència internacional. Però l'òpera va ser així mateix un instrument per a reivindicacions polítiques. El cas més cèlebre és el de Verdi i la unitat d'Itàlia. Quan les òperes del compositor «amb els seus cors provocadors», van començar a representar-se per la península, van aconseguir provocar «una de les escasses experiències compartides» pels italians.Menys conegut és l'ús de l'òpera en les reivindicacions nacionals txeques. «¡La molt estimada nació txeca no morirà mai!», canta la princesa Libuse a l'òpera del mateix nom de Smetana que va inaugurar el Teatre Nacional de Praga el 1881. Des d'aleshores, la representació de Libuse ha presidit tots els grans esdeveniments històrics txecs, des del final de l'ocupació nazi (1945) fins al del comunisme (1990).
LES FINANCES L'eterna pregunta: ¿qui ho paga, tot això? Hi ha una cosa que distingeix l'òpera dels altres negocis, diu l'autor: «Els costos de producció sempre superen de molt els ingressos». L'òpera ben poques vegades ha aconseguit autofinançar-se, «i si hi ha una cosa que es repeteix tant com el tema d'un rondó, és la qüestió de qui ho paga, tot això». La seva història és per aquesta raó la d'una successió de ducs i monarques, d'empresaris que arrisquen, d'associacions de banquers i industrials, de subvencions públiques, i ara, «d'enginys o ardits diversos més o menys exempts d'impostos per treure diners de patrocinadors i donacions privades».El personatge de l'empresari Otis Driftwood, protagonista de la pel·lícula dels germans Marx Una nit a l'òpera, perseguint una viuda rica, explica en clau de comèdia com costa finançar una òpera.
LA SOCIETAT  L'aparador públic i la seva litúrgia. L'òpera ha estat sempre un lloc per veure i deixar-se veure, però també va ser una prolongació de les riques cases italianes del barroc. A l'hivern, aquestes mansions, on hi solia haver corrents d'aire, eren molt fredes i resultava molt car escalfar-les. Les llotges del teatre eren el saló on rebre amics i convidats, entretenir-se i fer negocis amb el màxim confort. Anar a l'òpera era una activitat social marcada per una litúrgia que anava des del fet de vestir-se fins a com comportar-se més enllà del que passava a l'escenari. Novel·listes com Balzac (Pere Goriot) o Tolstoi (Guerra i pau) van descriure amb tot luxe de detalls el que representava socialment assistir a l'òpera. La modificació en la distribució de l'espai als teatres ha estat un fidel reflex dels canvis socials esdevinguts. La gradual desaparició de les llotges, per exemple, respon a un públic d'un espectre social molt més ampli del que podia anar al teatre. 
LA TECNOLOGIA De la llum d'espelmes a l'alta definició. Quan va néixer l'òpera, l'escenari i la sala s'il·luminaven amb espelmes. Avui hi ha leds, raigs làser i els espectadors poden llegir els subtítols. El llum de gas va donar moltes possibilitats a l'òpera, però també va fer cremar molts teatres. S'estima que durant el segle XIX hi va haver 1.100 incendis en grans teatres d'òpera d'Europa i Amèrica. Una sala tenia una vida mitjana de 18 anys. La tecnologia ha estat capital per a l'avanç de l'òpera i no només per a les posades en escena. Els invents de finals del segle XIX i principis del XX per reproduir imatges i so van afavorir que molta gent pogués adquirir fotos de famosos cantants, sentir-ne les veus, veure'ls actuar i intentar tocar i cantar aquella música a la seva pròpia casa. Sense el invent del fonògraf i de tècniques per reproduir imatges i els mitjans audiovisuals posteriors, sense la ràdio, el cinema, la televisió, l'alta definició o internet, l'òpera no hauria assolit el nivell de popularitat que té avui dia. No obstant, Snowman es pregunta si això indica que hi ha una genuïna i generalitzada apreciació de l'òpera o es tracta simplement d'una comercialització despietada.
L'ART  Protagonismes canviants. L'òpera va néixer buscant el que havia estat la relació entre música i poesia en els antics grecs i romans. En els quatre segles des d'aleshores, el protagonisme d'aquesta nova forma artística ha anat canviant. En aquells primers anys el personatge que definia l'òpera era el mecenes, es digués Medicis, Gonzaga o Josep II d'Àustria.En una segona fase, el protagonisme va recaure en el compositor, en Mozart i Beethoven, i va arribar fins al segle XX amb Puccini o Strauss, un protagonisme compartit al segle XIX amb les dives. En paral·lel també va aparèixer la preeminència dels directors, començant amb Gustav Mahler i continuant amb Arturo Toscanini. Avui estem en l'època dels directors d'escena, assenyala Snowman.¿I el futur? «L'òpera -diu l'autor- indubtablement continuarà evolucionant si segueix responent a les pressions i oportunitats de la globalització, la democratització i les últimes tecnologies» 

Rosa Massagué

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada