TRUCANT A LA PORTA

Una òpera de Richard Strauss, la més enigmatica, la més inquietant, la més fantasiosa i per molts la mes destacada, Die Frau ohne Schatten, està trucant a les portes del Liceu ja que fa ara 18 anys que no es representa i no podem esperar més!!
En aquella ocasió una brillant posada en escena de Andreas Homoki i dirigida musicalment per Peter Schneider

UNA TROBALLA

Descobrir que Jonas Kaufmann signa el moment àlgid de Lohengrin, In fernem Land, amb una calidessa i a la vegada autoritat com ningú, actualment no es descobrir res.
El que es interessant d'observar és com el jove i profesional director Andris Nelsons condueix la simfònica de Boston amb una pulcritut i meticulositat brillant.
Andris Nelsons que ha dirigit Lohengrin a Bayreuth i que per diferencies amb Christian Thielemann va renunciar a dirigir el cicle de Parsifal que començava l'any 2016 és un director que ens enamora.

LOHENGRIN BAYREUTH 2018

Més a baix us deixem el vídeo complert del Lohengrin, nova producció, que es va estrenar el 25 de juliol al Festspielhaus de Bayreuth.
Amb una direcció musical de menys a més a càrrec del totpoderós Christian Thielemann, un Piort Becsala esplèndit com a Lohengrin, un cor que fa plorar de emoció i la resta de intervinents a un nivell molt alt la majoria de la critica li ha donat la seva benedicció.
La direcció d'escena de Yuval Sharon i l'escenografia del jove però consagrat Neo Rauch i la seva parella Rosa Loy sembla que ha estat molt ben acollida.
Jutgeu vosaltres mateixos.
Nosaltres anirem a veure-ho en directe ben aviat!
Bon estiu!!

OH AMIC,SÉ QUE MAI MÉS LA VEURÉ...

Son els darrers i emocionants moments en que Paul, despedint-se del seu amic Frank, es condemna a viure en la solitud de la ciutat (Bruges) morta, plorant la pèrdua de la seva estimada Marie.
Aquets 6 minuts son un dels moments sublims que Die Tote Stadt de Korngold ens proporciona.
En versió de concert, Torsten Kerl veritable especialista en el rol principal, és acompanyat per la Deutsche Oper de Berlín dirigida per Lawrence Foster.

ERRADA

Preneu nota:
Bayreuth a la carta, al Club Wagner, serà finalment el dilluns 30 de juliol a les 19h.

BAYREUTH A LA CARTA

Per acabar el mes de la manera més wagneriana, dilluns 30 a les 19 hores dedicarem el vespre al temple finançat per Lluís II de Baviera. 
“Bayreuth a la carta” ens permetrà preparar-nos pel pelegrinatge cap al festival més esperat de l’estiu. Parlarem del teatre i de la programació d’enguany, així com podrem compartir les experiències que hem tingut i ens posarem al dia per gaudir al màxim de les properes.

SOBRE LOHENGRIN

En ocasió de l'estrena de la nova producció de Lohengrin a Bayreuth el dia 25 de juliol

Wagner va utilitzar dues llegendes per l’argument de la seva òpera Lohengrin, una de germànica Parzival de Wolfram von Eschenbach i la continuació, Lohengrin, escrita per un altre autor inspirada en Garin le Loherain que forma part de la tradició del Cavaller del cigne.

En la llegenda original, el matrimoni de Loherangrin (que és el seu nom tot i que Wagner el va reduir a tres síl.labes pot ser per raons d’adaptació a la música) produeix dos fills i anys després, la seva dona li pregunta el seu nom per poder dir als seus fills qui és el seu pare. La història ja la sabem, Lohengrin  es resisteix a acceptar la pregunta, li demana que no  insisteixi i afegeix que si ho fa, s’haurà d’anar i, efectivament quan revela el seu secret, se’n torna al Gral. El noi, enamorat i tot, és conseqüent.

Lohengrin es va estrenar el 28 d’agost de 1850 i la va dirigir l’amic i admirador de Richard Wagner, Franz Liszt, quan encara no era el seu sogre, i havia aconseguit que es representés. Poc temps abans de la primera representació, Wagner li va enviar un telegrama en el que li demanava que suprimís uns compassos de la Narració del Gral ja que alguns amics li havíen dit que treien intensitat dramàtica al moment culminant de l’òpera; quan el protagonista explica qui és, d’on ve i ens revela el seu nom. De la narració del Gral -Gralerzählung- complerta hi ha varies versions enregistrades, la darrera pel tenor alemany Jonas Kaufmann que es pot trobar a You Tube https://www.youtube.com/watch?v=LQ6o3fypuOk

L’estrena de Lohengrin a Weimar ens proporciona un d’els moments més colpidors de la difícil vida de Richard Wagner. Tot i que havia dirigit alguns fragments de la seva òpera, no solamente no va poder estrenar-la a Alemania si no que ni tans sols va poder-hi anar ja que estava exiliat per la seva participació en la Revolució de Dresde d’un any abans. Imaginem-nos a Wagner, en un hotel, acompanyat de la seva dona Minna, passejant nerviós amunt i avall, rellotge en mà, pensant quin moment de la seva òpera s’estava representant i el que s’estava perdent! Pot ser es mossegava les ungles i tot!

Lohengrin va ser un éxit i va esdevenir molt popular, també a Catalunya. És cert que és una òpera que es presta a moltes lectures, el que la fa molt atractiva; hi ha qui hi veu un bonic conte de fades, algú altre pot pensar que és una reflexió sobre el matrimoni: -coneixem verdaderament la persona amb qui ens hem casat? Hi ha les teories sobre la llum i la foscor representades a Lohengrin en el primer i tercer actes, la llum, i el segon, la foscor; entre el mon diví -el Gral- i el pagà -els déus adorats per Ortrud-, entre els bons -Elsa i Lohengrin- i els dolents -Ortrud i Telramund-, si volem simplificar. Hi ha elements fantàstics, el cigne, el colom del Gral. I és una òpera perfecta, no sóc jo qui ho diu, ho han afirmat veus molt autoritzades, el Preludi ens introdueix a tota l’òpera i el final ens la resumeix; comença i acaba igual i entre mig quan hem aprés, quantes reflexions ens hem fet i quina música marevellosa hem sentit.

Al meu entendre és una òpera per iniciar als nens, especialment les nenes en Wagner, per allò que deiam del conte de fades; hi passen moltes coses, hi ha suspens, -farà Elsa la pregunta fatídica que acabarà amb el seu matrimoni per que Lohengrin se’n tornarà al Gral? o resistirà la mala fe d’Ortrud (la seva tieta per matrimoni) i els dubtes que li provoquen les seves paraules? No és una obra llarga, la música és fàcil i tot i que no s’interrumpeix amb aplaudiments es poden distingir àries, els cors. Així ho devia entendre l’Editorial Seix i Barral quan entre les obres que va adaptar per el seu Teatro de los niños hi apareix El Caballero del Cisne (en castellà en l’original) que segueix fil per randa el llibret de Richard Wagner, inclou tots els personatges principals i simplifica l’acció presentant només el decorat del primer i tercer acte.

La millor descripció de Lohengrin ens l’ofereix Oswald Gregor Bauer en el seu llibre Richard Wagner, The Stage Designs and Productions from the Premières to the Present, Rizzoli, 1982. Ell defineix Lohengrin com un conte de fades dramàtic. Sí, és cert, però també hem de pensar que tot i ser una obra, segurament la única de Wagner que acaba malament, ens deixa un regust dolç; Gottfried torna, gràcies a la pregària de Lohengrin i a la comprensió i generositat del Gral, que, flexiblement, doblega les seves pròpies normes, (un any havia d’estar Lohengrin al costat d’Elsa per que el seu germà tornés i l’obra passa en dos dies) per que els Brabantins tornin a tenir la importància que havíen tingut abans d’aquest conflicte, ajudin el rei contra els hungaresos i la vida continui tal i com ha de ser.

I per acabar; dues anècdotes relacionades amb Lohengrin:

Sabeu que el rei Lluís II de Baviera que havia crescut a un castell del seu pare decorat amb imatges de Lohengrin amb llac i tot va anomenar el castell que ell va erigir  Neuschwanstein vol dir El castell de la roca del cigne i que va servir d’inspiració a Walt Disney per el castell de la Bella dorment? 

I la segona: Lauritz Melchior -probablement el més genial dels Lohengrins- va acabar ‘O König hör’ al tercer acte quan arribava la barca impulsada per el cigne al moment oportú, però ailàs se’n va anar abans que el tenor podés entrar-hi. Melchior va mirar al públic i en un to de veu cansat i resignat va preguntar, en el to d’una persona que ha perdut el Nit bus, Wenn get der nächste Schwann? (Quan passa el proper cigne?) Sembla que citava Leo Sleack que es va trobar trenta anys abans en la mateixa situació. Del llibre Great Operatic Disasters escrit per Hugh Vickers, St. Martin’s Press Inc. New York.

Agraïments:

Primer al Club Wagner per la seva invitació a col.laborar en el seu Blog. He procurat estar al nivell que es mereixen. Si ho he aconseguit o no, vostés diran.

Segon: aquestes notes s’han pogut confegir amb l’ajut de wikipedia i de Oswald Gregor Bauer, Richard Wagner, The Stage Designs and Productions from the Premières to the Present, Rizzoli, 1982, a més de l’esmentat Great Operatic Disasters, Hugh Vickers, St. Martin’s Press Inc. New York.

ORTLINDEN, juliol 2018

MEJOR CERRAR LOS OJOS

La premìere de una ópera wagneriana en el teatro de Munich siempre es un gran acontecimiento social

Al intendente austríaco Nikolaus Bachler se le ocurrió la mediática idea de persuadir al pintor alemán Georg Baselitz( 80 ) para que aportase los decorados escénicos para la nueva producción de PARSIFAL. El famoso pintor aprovechó nuevamente su mundo simbólico, esta vez para una ópera wagneriana.  Florence von Gerkan se dejó inspirar por los cuadros y las ideas del pintor a la hora de crear el vestuario de los cantantes y coros: los caballeros del Santo Cáliz recuerdan un poco a los combatientes marciales japoneses samurais con su equipo de marcha enrollado en las espaldas. Las muchachas-flor de Klingsor están vestidas con feos vestidos que insinúan viejas mujeres gordas y desnudas con sus partes genitales sangrando. Todo ésto también como referencia al pintor. Es de pura lógica que Parsifal no las eche de menos cuando ella se van!!.

El simple hecho de narrar la historia en un ambiente casi siempre oscuro con árboles negros que más tarde colgaran boca abajo, típico en Baselitz, denota una gran falta de interpretación .

En realidad no hemos visto en los últimos años una nueva producción de PARSIFAL que resulte tan falta de ideas como la que hemos visto ahora en Munich. La producción de Bayreuthde Stefan Herheim en 2008, (desgraciadamente retirada demasiado pronto, y que repasaba la historia desde la fundación del reino hasta los tiempos de postguerra)  nunca fue superada. 

Afortunadamente, en Munich obtienen un sobresaliente musical superando lo que sólo se puede soñar en Bayreuth. Munich presenta una champions league de cantantes : René Pape, mejor que nunca con su bajo sonoro y con perfecta vocalización en el papel del narrrador Gurnemanz, el magnífico Jonas Kaufmann, la gran cantante-actriz Nina Stemme, Wolfgang Koch, por cierto vestido de lo más feo, y Christian Gerhaher, el famoso cantante de lied. El Amfortas de Gerhaher sigue desgraciadamente los pasos de su profesor Dietrich Fischer-Dieskau. Es un Amfortas de sufrimiento bastante intelectual,con los agudos chirriados y registros mal unidos. Y justamente solo Amfortas, con su herida sangrante, movilizó al director de escenografia Pierre Audí, (desde 1988 intendente del  teatro Nederlanse Opera de Amsterdam), a mostrar cierto movimiento escénico.  Una noche operística sosa salvo por la música.

Claude Debussy que no era gran amigo de Richard Wagner, se maravilló con la música de PARSIFAL: "Se pueden  escuchar sonidos musicales únicos e inesperados, nobles y poderosos. Es uno de los  monumentos musicales más bellos realizado para la gloria eterna de la música". Por suerte, el nuevo PARSIFAL en la Bayerische Staatsoper sigue siendo un monumento.   Kirill Petrenko dirige la última partitura de Richard Wagner como si la tinta del maestro apenas se hubiera secado. El director de orquesta revitaliza con tempi  fluidos el misterio que cuenta muchos textos crudos sobre heridas, milagros, salvación y continencia - y todo brilla. La sensibilidad y el respeto por la partitura y los deseos del compositor por parte de Petrenko y gracias a un exquisito reparto de cantantes y coros, tambíen el coro infantil exigido por Wagner, presenta e ilumina tantas facetas de la partitura que valdría cerrar los ojos para escuchar un PARSIFAL realmente nuevo para los oídos. Al final, el público se volcó cuando apareció Petrenko en el escenario y aplaudió entusiasmado a los cantantes, las excelentes muchachas-flor y los coros. Fuertes abucheos para el indignado pintor Baselitz y un Pierre Audí mudo y serio. 

Metina Radach (función del 28 de Junio 2018)

Fuente MONOPOL Magazin für Kunst

Fuente Neue Züricher Zeitung