dimarts, 24 de juliol de 2018

SOBRE LOHENGRIN



En ocasió de l'estrena de la nova producció de Lohengrin a Bayreuth el dia 25 de juliol



Wagner va utilitzar dues llegendes per l’argument de la seva òpera Lohengrin, una de germànica Parzival de Wolfram von Eschenbach i la continuació, Lohengrin, escrita per un altre autor inspirada en Garin le Loherain que forma part de la tradició del Cavaller del cigne.

En la llegenda original, el matrimoni de Loherangrin (que és el seu nom tot i que Wagner el va reduir a tres síl.labes pot ser per raons d’adaptació a la música) produeix dos fills i anys després, la seva dona li pregunta el seu nom per poder dir als seus fills qui és el seu pare. La història ja la sabem, Lohengrin  es resisteix a acceptar la pregunta, li demana que no  insisteixi i afegeix que si ho fa, s’haurà d’anar i, efectivament quan revela el seu secret, se’n torna al Gral. El noi, enamorat i tot, és conseqüent.

Lohengrin es va estrenar el 28 d’agost de 1850 i la va dirigir l’amic i admirador de Richard Wagner, Franz Liszt, quan encara no era el seu sogre, i havia aconseguit que es representés. Poc temps abans de la primera representació, Wagner li va enviar un telegrama en el que li demanava que suprimís uns compassos de la Narració del Gral ja que alguns amics li havíen dit que treien intensitat dramàtica al moment culminant de l’òpera; quan el protagonista explica qui és, d’on ve i ens revela el seu nom. De la narració del Gral -Gralerzählung- complerta hi ha varies versions enregistrades, la darrera pel tenor alemany Jonas Kaufmann que es pot trobar a You Tube https://www.youtube.com/watch?v=LQ6o3fypuOk

L’estrena de Lohengrin a Weimar ens proporciona un d’els moments més colpidors de la difícil vida de Richard Wagner. Tot i que havia dirigit alguns fragments de la seva òpera, no solamente no va poder estrenar-la a Alemania si no que ni tans sols va poder-hi anar ja que estava exiliat per la seva participació en la Revolució de Dresde d’un any abans. Imaginem-nos a Wagner, en un hotel, acompanyat de la seva dona Minna, passejant nerviós amunt i avall, rellotge en mà, pensant quin moment de la seva òpera s’estava representant i el que s’estava perdent! Pot ser es mossegava les ungles i tot!

Lohengrin va ser un éxit i va esdevenir molt popular, també a Catalunya. És cert que és una òpera que es presta a moltes lectures, el que la fa molt atractiva; hi ha qui hi veu un bonic conte de fades, algú altre pot pensar que és una reflexió sobre el matrimoni: -coneixem verdaderament la persona amb qui ens hem casat? Hi ha les teories sobre la llum i la foscor representades a Lohengrin en el primer i tercer actes, la llum, i el segon, la foscor; entre el mon diví -el Gral- i el pagà -els déus adorats per Ortrud-, entre els bons -Elsa i Lohengrin- i els dolents -Ortrud i Telramund-, si volem simplificar. Hi ha elements fantàstics, el cigne, el colom del Gral. I és una òpera perfecta, no sóc jo qui ho diu, ho han afirmat veus molt autoritzades, el Preludi ens introdueix a tota l’òpera i el final ens la resumeix; comença i acaba igual i entre mig quan hem aprés, quantes reflexions ens hem fet i quina música marevellosa hem sentit.

Al meu entendre és una òpera per iniciar als nens, especialment les nenes en Wagner, per allò que deiam del conte de fades; hi passen moltes coses, hi ha suspens, -farà Elsa la pregunta fatídica que acabarà amb el seu matrimoni per que Lohengrin se’n tornarà al Gral? o resistirà la mala fe d’Ortrud (la seva tieta per matrimoni) i els dubtes que li provoquen les seves paraules? No és una obra llarga, la música és fàcil i tot i que no s’interrumpeix amb aplaudiments es poden distingir àries, els cors. Així ho devia entendre l’Editorial Seix i Barral quan entre les obres que va adaptar per el seu Teatro de los niños hi apareix El Caballero del Cisne (en castellà en l’original) que segueix fil per randa el llibret de Richard Wagner, inclou tots els personatges principals i simplifica l’acció presentant només el decorat del primer i tercer acte.

La millor descripció de Lohengrin ens l’ofereix Oswald Gregor Bauer en el seu llibre Richard Wagner, The Stage Designs and Productions from the Premières to the Present, Rizzoli, 1982. Ell defineix Lohengrin com un conte de fades dramàtic. Sí, és cert, però també hem de pensar que tot i ser una obra, segurament la única de Wagner que acaba malament, ens deixa un regust dolç; Gottfried torna, gràcies a la pregària de Lohengrin i a la comprensió i generositat del Gral, que, flexiblement, doblega les seves pròpies normes, (un any havia d’estar Lohengrin al costat d’Elsa per que el seu germà tornés i l’obra passa en dos dies) per que els Brabantins tornin a tenir la importància que havíen tingut abans d’aquest conflicte, ajudin el rei contra els hungaresos i la vida continui tal i com ha de ser.

I per acabar; dues anècdotes relacionades amb Lohengrin:

Sabeu que el rei Lluís II de Baviera que havia crescut a un castell del seu pare decorat amb imatges de Lohengrin amb llac i tot va anomenar el castell que ell va erigir  Neuschwanstein vol dir El castell de la roca del cigne i que va servir d’inspiració a Walt Disney per el castell de la Bella dorment? 

I la segona: Lauritz Melchior -probablement el més genial dels Lohengrins- va acabar ‘O König hör’ al tercer acte quan arribava la barca impulsada per el cigne al moment oportú, però ailàs se’n va anar abans que el tenor podés entrar-hi. Melchior va mirar al públic i en un to de veu cansat i resignat va preguntar, en el to d’una persona que ha perdut el Nit bus, Wenn get der nächste Schwann? (Quan passa el proper cigne?) Sembla que citava Leo Sleack que es va trobar trenta anys abans en la mateixa situació. Del llibre Great Operatic Disasters escrit per Hugh Vickers, St. Martin’s Press Inc. New York.

Agraïments:
Primer al Club Wagner per la seva invitació a col.laborar en el seu Blog. He procurat estar al nivell que es mereixen. Si ho he aconseguit o no, vostés diran.
Segon: aquestes notes s’han pogut confegir amb l’ajut de wikipedia i de Oswald Gregor Bauer, Richard Wagner, The Stage Designs and Productions from the Premières to the Present, Rizzoli, 1982, a més de l’esmentat Great Operatic Disasters, Hugh Vickers, St. Martin’s Press Inc. New York.


ORTLINDEN, juliol 2018

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada