WAGNER, SCHOPENHAUER I NIETZSCHE

Wagner, Schopenhauer i Nietzsche

El context històric musical que viu Schopenhauer, fervent admirador de Mozart i de Rossini, s’allunya del classicisme del XVII per a tornar-se més espiritual o romàntic –per l’oposició goethiana al clàssic- amb la l’arribada de Richard Wagner. El 1854, el compositor descobreix Schopenhauer a través del poeta alemany Georg Herwegh (1817-1875), que s’interessa pel filòsof a ran d’un article escrit per Julius Frauenstädt, deixeble de Schopenhauer. A partir de l’entusiasta lectura de Die Welt, Wagner situà Schopenhauer en l’escenari europeu, bo i substraient-lo de la força centrífuga i alhora hegemònica instaurada per l’idealisme absolut. L’admiració que Wagner professa a Schopenhauer arriba a límits insospitats, tal i com revela una anècdota sobre la relació entre Wagner i Cosima Lizst (filla de Franz Lizst): quan s’enviaven cartes, ell signava com a “Wille” (de Voluntat), i ella com a “Vorstel” (de Vorstellung, Representació). Menys anecdòtic és el fet que la composició de Tristan und Isolde –òpera finalitzada el 1859, però que no fou estrenada fins el 1865- es veiés motivada per les reflexions de Schopenhauer. Aquesta obra és el reflex de la interpretació wagneriana de la filosofia de Schopenhauer: la traducció emocional d’un pensament.
Abans de descobrir Schopenhauer, Wagner havia publicat Opera und drama, el 1951, que defensa la tesi segons la qual la música depèn del llenguatge i de la dansa com a motius formals. Més tard, aquesta relació entre la música i el llenguatge serà substancialment revisada sota la influència de Die Welt, que defensa la supremacia de la música per damunt del text. L’assaig sobre Beethoven, publicat el 1870, és un document bàsic per entendre la recepció de Schopenhauer per part de Wagner.
Per la seva banda, el 1865 Nietzsche descobreix a la botiga d’un antiquari de Leipzig els dos volums de Die Welt. La seva lectura el trasbalsa profundament, sobretot per la idea de la redempció per la música, fins al punt que Safranski parla d’un estat de “commoció”  que persistiria fins a principis de 1868. Quan al novembre d’aquell mateix any coneix Richard Wagner, la passió comuna per Schopenhauer i la música és el catalitzador de l’amistat entre els dos genis. En una carta al seu amic Erwin Rohde, Nietzsche confessa que allò que l’atrau de Wagner és el mateix que l’atrau de Schopenhauer: l’atmosfera ètica, l’aroma fàustic, la creu, la mort i la tomba.

Nietzsche creu trobar en el geni de Wagner el retorn de la tragèdia grega al sòl alemany. A  El naixement de la tragèdia en l’esperit de la música es desplega la seva teoria sobre la tensió entre allò apol•lini i allò dionisíac, tensió que no és només per a Nietzsche l’essència de la tragèdia grega, sinó que també podem trobar-la en relació a la música, donat que l’art del so en el temps és un joc d’harmonies, és a dir, tensions de l’Ecce Homo. Cal tenir en compte que només uns mesos més tard proposarà la imatge de la metamorfosi del camell en lleó i del lleó en infant, on el camell és la bèstia de càrrega que arrossega tots els pesats valors morals establerts que el lleó destruirà, per deixar pas a la força creadora i la innocència de l’infant. És llavors quan Georges Bizet entra en escena com a substitut espiritual de Wagner: la dimensió transcendent que hi ha en l’obsessió wagneriana per la redempció serà un dels aspectes que acabaran incomodant Nietzsche, que ara ha de recórrer a la tradició mediterrània i vitalista de la Carmen de Bizet, en què la mort de la protagonista no constitueix un sacrifici, sinó una afirmació decidida de la seva voluntat i del seu erotisme lliure que busquen trobar l’equilibri final.
La intensa relació entre Wagner i Nietzsche es trencaria quan, al 1882, Wagner presentava un Parsifal clarament cristià, travessat pel sentiment de culpa i la recerca de la redempció que incomoden profundament l’autor.

AINA VEGA